Mostra un mapa més gran
En aquell moment no tenia ni jaqueta, ni pantaló, ni botes, ni guants de moto (solament de bicicleta de muntanya), i un casc modular que em va regalar l'antic propietari de la Versys, d'aquests de 50€. Però bé, tenia la mateixa il·lusió tenint allò que tenint un equip de 1500€ de màxima gama. Tinc la sort (o desgràcia per alguns) de tenir aquesta afició, i això m'és suficient.
Per tant, jaqueta texana, pantalons texans, guants Fox de bici, els meus Salomon als peus, i a rodar!
Em saltaré la part de carretera. És estiu, i fa calor. Arribem al final de l'asfalt, i agafem una pista de grava. Amb pneumàtics totalment d'asfalt, i, per més inri, bastant gastats (són els que portava la moto, i tenint en compte que és del 2007, no estan massa ben conservats), la cosa tremola molt i vaig derrapant per tot arreu. Pot semblar desagradable, però, venint de la bicicleta, m'agrada això, i la situació està controlada.
Hem de vigilar, sobretot, de no passar-nos usant el fre de davant, ja que si la que derrapa és la roda anterior, enlloc de la posterior, la caiguda és segura.
No podem córrer, ja ens hem creuat amb un parell de cotxes que pugen i, en cas de topar-nos amb ells al sortir d'un revolt, amb la inèrcia seria impossible aturar-nos a temps sense o tocar-nos, o caure.
La pista, s'ha de dir, que tot i ser grava pura, i, per tant, molt lliscosa, està en bon estat de clots i grans irregularitats: n'hi ha alguna, però es poden sortejar perfectament. La Versys és una moto de tipus trail, sí, però no està pensada per sortir de l'asfalt ni molt menys. Per què? La resposta la trobem en adonar-nos de la seva mida de pneumàtics, de les seves llantes de pals de 17 polzades tant davant com darrera, de la seva distància entre rodes i de la seva distància lliure del motor al terra. Resumint, que de trail en té el nom, el preu que pagues a l'assegurança, i la postura de conducció.
Finalment, arribem a la presa. És molt alta, i impressiona. L'embassament està realment ple, sobre el 85% de capacitat diria jo. Allà piquem alguna cosa, quatre fotos de l'entorn i de les motos, i seguim endavant.
Sortim per un túnel. Aquesta part ja està asfaltada, tot i que hi ha trams amb bastant mal estat i amb la calçada bruta. Arribem a Estopiñán del Castillo.
La carretera és torna d'allò més divertida. Tot i ser un xic estreta, té bon asfalt i corbes a punta pala. Passem per Camporrells, Baldellou, Castillonroy i enllacem amb la N-230, que ens porta de tornada a casa.
Finalment un total de 120 quilòmetres, dels quals una bona part fora carretera. Ja havent passat la tarda, aquí ho deixo!
Finalment un total de 120 quilòmetres, dels quals una bona part fora carretera. Ja havent passat la tarda, aquí ho deixo!
0 comments:
Post a Comment